Un text de Guillem Viladot que ens parla de la puput, un ocell ben curiós.
Sense dir res, igual com quan
havia marxat, arribava la puput. Entre el poble i els afores, de sobte se la
veia dalt d’un marge, esvelta i elegant. Veure-la era inventar la primavera del
no-res. Era adonar-nos que havíem saltat d’un temps a un altre temps sense cap
mena d’ordre. A cops, però, només la sentíem: hup-up-up!.
La seva cresta en aturar-se, s’obria
com un ventall solemne. En emprendre el vol, el ventall es plegava i formava
una sola línia amb el bec, un bec llarg i fi que, a ple vol, foradava l’aire
com si fos fet per a enfilar anelles de llum.
A l’hora d’omplir el pap, la puput
pinçava formigues, erugues, escarabats, llangostos...els tirava enlaire i els entomava
com si mengés a galet (...)
Hup-up-up!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada